Potser són imaginacions meves però ja fa un temps que sento que estic sola.
No sola de parella ni de família sinó d'amistats. Darrerament sembla que no tinc gaire temps per a ells. I em sap molt i molt greu. Sobretot perquè no és així en absolut. El cas és que jo tracto de cercar moments per trobar-nos però sovint ells ja tenen altres plans. I en part em fa una mica de ràbia. Perquè jo sóc qui en principi ho hauria de tenir més complicat, ja que tinc un nen petit, estic casada, la feina... Vaja, que jo podria no avorrir-me només amb el que tinc. Però resulta que ni buscant la manera podem coincidir. I no és que hagi passat res realment. Suposo que fins i tot en això et canvia la vida quan ets mare. Et quedes en un segon pla.
Vaig sentir un cop una vegada que quan tens fills canvies les teves amistats per fer amistats amb els pares dels amics dels teus fills. Però és clar, el meu fill encara no va a escola i per això no puc dir que tingui realment amistats...
He de dir que sóc capaç de trobar altres activitats amb les quals distreure'm i no em sabria greu dur-les a terme però no crec que sigui emocionalment sa fer això durant un període massa prolongat de temps.
De moment, com no tinc una altra opció, és el que faré.
A veure si amb el temps tornen les coses al seu lloc i aquesta sensació de soledat es queda en no-res.
