dimarts, 5 de gener del 2016

Bon any nou i bon dia de Reis!

Hola! Com va l'entrada de l'any? Jo atrafegada com sempre...
Però he fet aquest regalet a una amiga que està a punt de tenir un nadó i m'agradaria compartir-ho amb vosaltres.
Els patucos m'han costat un munt però han quedat força bé! Estan fets amb fil de bambú, és tan agradable :)  Els botons els vaig comprar a una botiga de Bali que era només de botons, una meravella!
La caixa l'he decorada jo també i l'he envellida amb betum de judea per donar-li un toc més vintage...




Us  poso l'enllaç dels patucos per si algú s'anima :)

https://m.youtube.com/watch?v=ooVgZB785xA

dijous, 26 de novembre del 2015

Després d'una llarga absència...

Gairebé em fa vergonya escriure ara després de tant de temps.
Miro amb una mica de perspectiva i me n'adono de com ha canviat tot al meu voltant.
Ja no sóc la mateixa persona de fa un any.
Em sento tan distinta!
Estic molt estimulada en molts aspectes.
Per exemple, el desembre passat vaig començar el gimnàs. Em vaig proposar anar-hi quatre cops per setmana. Primer, per prudència, em vaig apuntar tres mesos. Els vaig superar. Després sis. També. I ja he renovat per un any. Estic orgullosa de mi mateixa.
Estic descobrint aficions noves, llibres, llocs de la meva illa que no coneixia.
A finals de febrer em vaig separar. Va ser tot molt dur i contínuament em sentia estranya (de vegades encara m'hi sento) però tinc la sensació que és el que s'havia de fer. De moment no tenim res arreglat però la relació és molt bona. No vivim junts però ens duem molt bé i el neko petit ho du amb naturalitat. També les nostres famílies.
Amb les meves amigues també hi ha hagut canvis. He recuperat la relació amb algunes, amb altres (per circumstàncies) s'ha refredat i n'he fet de noves amistats. Estic molt contenta en aquest aspecte perquè és un dels suports més grans que he rebut en tot aquest temps.
Estic vivint una etapa difícil però molt, molt feliç. El millor és que l'estic encarant amb molt d'optimisme.
A fi de comptes, crec que tot es redueix a com et prens la vida... Tu tries: got mig ple o mig buit. Queixar-te dels problemes o agrair que els tens perquè així et converteixes en algú fort que es capaç de superar-se a si mateix.
Espero poder escriure més sovint del que ho he fet en tot aquest temps i també visitar els vostres blocs per posar-me al dia.
Desitjo de tot cor que estigueu molt bé!

dilluns, 31 d’agost del 2015

I'm alive :)

Anna, quina il·lusió m'ha fet rebre el teu missatge...
M'han passat moltes coses en tots aquests mesos, a veure quan tinc un moment de pau espiritual per escriure i actualitzar una mica!
Però sí, estic viva i el més important, dins el que cap, estic bé! Perquè tot i que les coses no són fàcils ni vaig per un camí de roses... Jo vull estar bé! Crec que al final el que compta és l'actitud :)

dissabte, 13 de desembre del 2014

Transformació

Ja duc una temporada donant-li voltes a una sèrie de temes.

He començat a adonar-me que hi ha coses a la meva vida que no m'agraden, que em fan sentir insatisfeta, que m'impedeixen sentir-me bé.

Ha estat tot un procés, duc ja moltes setmanes sense escriure ni una línia, en part suposo que és per aquesta transformació personal que estic vivint.

M'he adonat que sense voler-ho en els darrers anys, he anat tancant-me en mi mateixa i el meu món (casa, nen, feina) i no hi havia pràcticament res fora d'aquí.

Tot va començar fa unes setmanes quan un dia vaig quedar per anar a sopar amb un amic. Em va començar a contar de la seva vida, totes les coses que ha fet en els darrers mesos (feia moltíssim que no ens havíem vist ni parlat més que algun whatsapp esporàdic), els seus projectes, els seus somnis, allò que té ganes de fer. I quan em va tocar el torn de contar sobre mi, em vaig adonar que no tenia res a dir més que havíem fet reformes a casa, que amb prou feines sortia i que la meva vida es reduïa a la llar i poc més. Em va entrar una tristesa infinita. Adonar-me'n que no he fet res veritablement per mi en tot aquest temps. Amb el que m'agrada llegir, el que m'agrada aprendre, el que m'agrada estar intel·lectualment activa. Em vaig sentir fatal. I va ser el detonant que em va fer obrir els ulls.

Després de parlar amb ell, he anat parlant amb altres persones, amistats i coneguts, aprofundint en detalls o no, però treient bàsicament les mateixes conclusions. La meva situació personal no és sana. I no puc continuar d'aquesta manera.

Seria hipòcrita dir que després d'aquestes setmanes ja tinc clara quina és la solució al meu problema. Òbviament que estic canviant. He pres una actitud més egoista a casa, en la meva relació de parella, vull dir. He començat a sortir amb les meves amistats, i alguns dies he tornat tard, ho reconec. A fer coses que m'agraden, a mirar estudis de postgrau per començar en uns mesos... Però no estic fent res que no hagi fet la meva parella durant tot aquest temps. Ara ell, en part, m'ho retreu, com li vaig retreure jo a ell en el seu dia. Però no puc evitar-ho. Estic en una fase que només puc pensar en mi. En allò que em ve de gust fer. No és una venjança ni res per l'estil.

També hi ha un component que em preocupa, bàsicament perquè tenim un fill en comú. I és que estic desencantada realment amb la nostra relació. És com si m'hagués desenamorat de cop. M'ho noto. No és que no me l'estimi, no és això. Simplement, que no sento el mateix. Vàries amigues ja m'han dit que l'amor de parella es transforma, sobretot en tenir fills. Qui sap si és això? Jo el que sé és que em sento culpable perquè el veig preocupat perquè té por a perdre'm. Però altrament, què hi puc fer? Com puc canviar el que sento? O millor dit, hauria de lluitar per sentir un altre cop allò que m'he adonat que ja no sento?

Things are so complicated, actually.

dimecres, 12 de novembre del 2014

Entre l'hedonisme i l'estoïcisme

De vegades se'ns complica la vida de tal forma que un sap el que està bé però no pot evitar pensar en fer una altra cosa.
Heus ací el conflicte entre l'hedonisme i l'estoïcisme... Deixar-se dur pels plaers terrenals i caure en la catàstrofe o, pel contrari, mantenir-se ferms i ser un bon estoic, impassible als plaers.
I què és la vida sense una mica d'emoció, de risc...?
D'altra banda, la possibilitat de fer mal a persones que estimes, és un problema.
Ufff, quin embolic!

dilluns, 3 de novembre del 2014

El secret... Funciona!

Cal estar agraït amb allò que ens dóna la vida. Cada vegada en sóc més conscient. Pensaments positius atreuen esdeveniments positius :) 
La qüestió és que per fi tinc una dona de fer feines que em convenç prou, la casa està quedant súper maca, el neko petit és un encant i li agrada tot.
Fins i tot, he tingut temps per fer coses que m'agraden aquest mini pont. La tauleta encara no l'he acabat però és que dóna molta més feina del que em pensava! Aviat espero ensenyar-la :)
El que sí que he fet és aquesta mena de quadre amb una taula de rentar roba

Que per cert, us vaig dir que havia de trobar una taula a joc amb els portallapis, hehehe i ja
fa vàries setmanes que la tinc a casa :)


La veritat és que m'encanta i m'anima moltíssim a fer coses :)

La feina la duc millor, al principi em posava molt nerviosa per dur les classes ben preparades i per tenir tot perfecte però reconec que ara estic molt més tranquil·la i faig les coses al meu ritme... No es pot viure amb tant d'estrès!

El meu dilema està en què fer el curs vinent... Ja sé que em direu que falta molt, que tot just acaba de començar aquest. Però la burocràcia té aquestes coses i si vull seguir treballant de tardes, ho he de sol·licitar ja mateix.

En fi, a veure com van les coses!




diumenge, 19 d’octubre del 2014

I passen els dies...

I no sóc capaç de trobar temps per fer el que m'agradaria, per acabar projectes, per sortir més (això no és només per manca de temps, ja vaig dir que està sent difícil trobar moments per coincidir), per fer exercici, per endreçar l'armari (on tinc roba per reciclar de fa ja tant).
M'agrada la meva feina però ni tan sols tinc temps de dur tot ben preparat com m'agrada fer les coses. Sempre vaig amb la llengua fora i, sincerament, no m'agrada.
A sobre també tinc la sensació que no li dedico prou temps al Neko petit. Perquè les dones de neteja que he tingut fins ara no han funcionat, la majoria en quant troben una feina fixa s'ho deixen i t'has de buscar la vida i tornar a cercar una altra i començar de zero. Demà tinc una nova, la quarta des del mes d'abril... I si fos per mi, no en tindria cap, jo sé perfectament com m'agraden les coses i estar ensenyant a una noia nova cada dos per tres em fa una mandra. Però això és menys feina que netejar jo tota la casa cada setmana. Perquè el meu home, a la mínima que li demanes que col·labori, ja comença a protestar.

Quina fantasia això de la conciliació de la vida laboral i familiar!