I no sóc capaç de trobar temps per fer el que m'agradaria, per acabar projectes, per sortir més (això no és només per manca de temps, ja vaig dir que està sent difícil trobar moments per coincidir), per fer exercici, per endreçar l'armari (on tinc roba per reciclar de fa ja tant).
M'agrada la meva feina però ni tan sols tinc temps de dur tot ben preparat com m'agrada fer les coses. Sempre vaig amb la llengua fora i, sincerament, no m'agrada.
A sobre també tinc la sensació que no li dedico prou temps al Neko petit. Perquè les dones de neteja que he tingut fins ara no han funcionat, la majoria en quant troben una feina fixa s'ho deixen i t'has de buscar la vida i tornar a cercar una altra i començar de zero. Demà tinc una nova, la quarta des del mes d'abril... I si fos per mi, no en tindria cap, jo sé perfectament com m'agraden les coses i estar ensenyant a una noia nova cada dos per tres em fa una mandra. Però això és menys feina que netejar jo tota la casa cada setmana. Perquè el meu home, a la mínima que li demanes que col·labori, ja comença a protestar.
Quina fantasia això de la conciliació de la vida laboral i familiar!
No em diguis que t'ho havies cregut? Amb una criatura, què vols? T'hi acostumes amb el temps, però encara és d'hora. Mica en mica tot torna a la normalitat. Això sí, el teu marit que es foti les piles, una mica de morro, no?
ResponEliminaBenvinguda al club de les mares que treballen! Ara, estic d'acord amb XeXu, el teu marit que espavili, tu!
ResponEliminaJa sabia que això de la conciliació és una utopia però el que no m'agrada és haver d'estar darrere el meu home perquè faci les coses. I tinc dues opcions. La primera és callar i fer-ho jo. La segona dir-li i al final tenir males cares. Ja ho hem parlat molts cops i sempre acabem discutint. Ell diu que sóc una bronques. I això sí que em posa negra! Tan difícil és demanar que tingui iniciativa per fer les coses per sí mateix sense que jo li hagi de dir o recordar cada vegada? Diu que és despistat però a mi això em carrega el doble de feina i, francament, ja no puc més!
ResponElimina