dissabte, 13 de desembre de 2014

Transformació

Ja duc una temporada donant-li voltes a una sèrie de temes.

He començat a adonar-me que hi ha coses a la meva vida que no m'agraden, que em fan sentir insatisfeta, que m'impedeixen sentir-me bé.

Ha estat tot un procés, duc ja moltes setmanes sense escriure ni una línia, en part suposo que és per aquesta transformació personal que estic vivint.

M'he adonat que sense voler-ho en els darrers anys, he anat tancant-me en mi mateixa i el meu món (casa, nen, feina) i no hi havia pràcticament res fora d'aquí.

Tot va començar fa unes setmanes quan un dia vaig quedar per anar a sopar amb un amic. Em va començar a contar de la seva vida, totes les coses que ha fet en els darrers mesos (feia moltíssim que no ens havíem vist ni parlat més que algun whatsapp esporàdic), els seus projectes, els seus somnis, allò que té ganes de fer. I quan em va tocar el torn de contar sobre mi, em vaig adonar que no tenia res a dir més que havíem fet reformes a casa, que amb prou feines sortia i que la meva vida es reduïa a la llar i poc més. Em va entrar una tristesa infinita. Adonar-me'n que no he fet res veritablement per mi en tot aquest temps. Amb el que m'agrada llegir, el que m'agrada aprendre, el que m'agrada estar intel·lectualment activa. Em vaig sentir fatal. I va ser el detonant que em va fer obrir els ulls.

Després de parlar amb ell, he anat parlant amb altres persones, amistats i coneguts, aprofundint en detalls o no, però treient bàsicament les mateixes conclusions. La meva situació personal no és sana. I no puc continuar d'aquesta manera.

Seria hipòcrita dir que després d'aquestes setmanes ja tinc clara quina és la solució al meu problema. Òbviament que estic canviant. He pres una actitud més egoista a casa, en la meva relació de parella, vull dir. He començat a sortir amb les meves amistats, i alguns dies he tornat tard, ho reconec. A fer coses que m'agraden, a mirar estudis de postgrau per començar en uns mesos... Però no estic fent res que no hagi fet la meva parella durant tot aquest temps. Ara ell, en part, m'ho retreu, com li vaig retreure jo a ell en el seu dia. Però no puc evitar-ho. Estic en una fase que només puc pensar en mi. En allò que em ve de gust fer. No és una venjança ni res per l'estil.

També hi ha un component que em preocupa, bàsicament perquè tenim un fill en comú. I és que estic desencantada realment amb la nostra relació. És com si m'hagués desenamorat de cop. M'ho noto. No és que no me l'estimi, no és això. Simplement, que no sento el mateix. Vàries amigues ja m'han dit que l'amor de parella es transforma, sobretot en tenir fills. Qui sap si és això? Jo el que sé és que em sento culpable perquè el veig preocupat perquè té por a perdre'm. Però altrament, què hi puc fer? Com puc canviar el que sento? O millor dit, hauria de lluitar per sentir un altre cop allò que m'he adonat que ja no sento?

Things are so complicated, actually.

3 comentaris:

  1. Uf, quin moment... No sóc qui per donar consells ni per dir com haurien de ser les coses. No tinc fills, però pel que he vist, per més desitjats i estimats que siguin, trenquen moltes coses. Les parelles, l'amor propi, el temps lliure... ho canvien tot. Espanta, però s'ha de saber portar, suposo.

    Pel que fa a la teva relació, només tu pots saber si el canvi que has patit és greu o no. Sí que et diré que els sentiments deriven, i que pensar que la flama dels primers temps es manté viva per sempre és de ser una mica ingenu, o de casos molt concrets. Però és diferent que l'enamorament vagi en davallada a no sentir res per aquella persona. Això només ho pots saber tu, però tampoc es pot engegar tot a rodar per una mala temporada.

    Millor que no digui massa res, el post d'avui és una mica massa personal com per comentar-lo sense conèixer el cas...

    ResponSuprimeix
  2. Crec que qualsevol parella que hagi estat un mínim de 5 anys junta ha passat per aquests moments. Ja ho diuen que per natura no som monògams i que és la societat el que ens condiciona. Penso, però, que hi ha moments alts i baixos i que quan un està bé amb ell mateix també repercuteix amb la parella (i al contrari). És molt important que independentment dels fills i la vida en comú mantinguem una vida pròpia, un temps per nosaltres mateixos com a individuus. S'ha de trobar l'equilibri i gaudir de les petites coses del dia a dia. No pensis en que no has fet res de profit! I tampoc no creguis que la gespa sempre és més verda a ca'l veí!

    ResponSuprimeix
  3. Què t'ha passat? Perquè ja no escrius? Et trobem a faltar!

    ResponSuprimeix