dimarts, 16 d’octubre del 2012

Darreres cavil·lacions

No em puc estar de deixar la meva opinió sobre el senyor (per dir-li d'alguna manera) ministre d'Educació. És que aquest bon home no sap obrir la boca i no dir una bestiesa? Sincerament, cada vegada que diu res, es posa en evidència la seva ineptitud i el seu pensament feixista.

Sóc de les que pensa que cal una reforma educativa que sigui veritablement eficaç i eficient. I sóc conscient, perquè hi treballo en el sector, que s'han desaprofitat molts recursos en els darrers anys. També comprenc que estem en recessió i que cal retallar despeses. Tanmateix, dubto molt que amb la LOMCE les coses variïn gaire.

Per a mi, el veritable problema està en els canvis socials que hem viscut en les darreres dècades. No vull dir que el progrés en l'avanç de l'alliberament de la dona sigui un problema en sí, però sí que ho són les conseqüències del fet que la dona surti de la llar. Òbviament, n'estic a favor de la igualtat d'oportunitats i de la desaparició de les discriminacions a tots els nivells. Però siguem francs, en els darrers anys, pare i mare treballant fora de casa, quan no estant separats i matant-se entre ells. I els nens? Qui se n'ocupa? Qui se'n fa càrrec? És que l'escola ho ha de fer tot?

Sembla que com els dos pares treballen fora de casa, quan tornen de la feina estan massa cansats per fer cas als seus fills. I així ens va... No fa gaire vaig llegir un article que explicava que a Finlàndia els pares són plenament conscients que el seu paper és fonamental a l'hora d'educar els seus fills. Això no treu que els docents estiguin molt ben valorats (de fet, només poden ser professors aquells que obtenen millors qualificacions al seu expedient) i gaudeixin d'un estatus reconegut. A Finlàndia els pares saben que cada tarda s'han d'estar pels seus fills, els han d'atendre i ajudar en les tasques escolars i d'aprenentatge.

Aquí és impensable que això passi a totes les nostres llars... Per cada pare preocupat, i sent optimistes, n'hi ha nou que passen olímpicament o es desentenen. Perquè estan cansats, perquè estan preocupats per altres coses, perquè no tenen ganes.

En resum, el que vull dir és que crec que una reforma educativa que no contempli l'obligació dels pares a fer-se càrrec dels seus fills, no servirà de gaire. Tindrem les mateixes taxes de fracàs, si fa no fa. I sinó, temps al temps. De ben segur que si hi hagués una llei que imposés multes per cada assignatura suspesa sense justificació evident, molts pares s'espavilarien i fotrien canya perquè els seus fills estudiessin.

No es surt d'una crisi sense canviar els plantejaments que l'han provocada. Sense esforç, no hi ha guanys.


6 comentaris:

  1. encantat de conèixer un nou blog.....
    En aquest cas i en molts d'altres que ens envolten el que més falta fa sempre és la responsabilitat i la implicació de la gent amb tot el que ens envolta.
    Cal canviar moltes coses, si, però la que més la mentalitat de molts

    ResponElimina
  2. A mi el que m'indigna és la desfilada de lleis d'educació que he vist al llarg de la meva vida i totes ineficaces. Serà possible que els polítics no siguin capaços de veure la necessitat de l'esforç i de la implicació per part de tots, no només dels professors?

    ResponElimina
  3. Ai noia! Ja saps què diuen: no es oro todo lo que reluce, i la gespa del veí sempre sembla més verda que la nostra. A Suècia, com a Finlàndia, també hi ha moltes families on els nens no reben cap tipus d'ajuda dels pares (almenys a nivell d'educació). Estic d'acord amb tu en el sentit de que les lleis no sempre serveixen per canviar les coses, i la veritat és que desconec quina una se li ha ocurregut ara al inútil del Wert.
    Ara bé, si de debò volem una societat justa i igualitària, penso que els coneixements s'haurien d'apendre estrictament a l'escola. Per què quina culpa té el nen que els seus pares siguin uns illetrats? Està demostradíssim que els fills de pares amb estudis universitaris obtenen millors resultats que els que no ho són. Per no parlar de pares amb d'altres problemes com el desconeixement de la llengua (immigrants), per exemple. Penso que és un deure de la societat alfabetitzar i culturalitzar la població, si bé sempre hi hauran diferències depenent dels pares que es tinguin.
    Per tant, penso que l'escola té un paper molt important, ja que les circumstàncies que ens envolten no sempre les hem escollit.
    A mi em sembla una barbaritat que aquí a Suêcia, la meva filla de 9 anys acabi l'escola tres dies a la setmana a les 13h i dos dies a les 14h. L'any que vé ja no tindrà dret a la mena de "casal" que hi ha per després de l'esocla. I què farà? Estar-se sola a casa des de les 14h de la tarda? Amb 10 anys?

    ResponElimina
  4. Tens raó, quan em referia a la implicació dels pares, no em referia a que els pares hagin de donar coneixements acadèmics als fills. Em referia a que "s'ocupessin" d'ells, en el sentit d'ensenyar-los uns valors, uns hàbits, una responsabilitat... Que valorin l'esforç que suposa aconseguir alguna cosa.
    I, evidentment, que se li doni valor a l'escola, que és la seva obligació com a infants estudiar i treure's els estudis endavant,igual que és la nostra com adults fer-nos càrrec d'ells, de les responsabilitats de la feina, de la llar, etc.

    ResponElimina
  5. Ah, llavors estic totalment d'acord amb tu. El problema és que aquest tipus d'educació no es pot impartir a cop de llei :-(

    ResponElimina
  6. Hola, acabo de posar l'enllaç al tutorial del que he tret la idea de les agulles de feltre al meu blog. A la mateixa entrada. Gràcies per les visites...

    ResponElimina