Fa uns anys, quan vivia a Barcelona i agafar el metro era una de les meves activitats quotidianes, recordo que hi havia una campanya que recordava per megafonia als usuaris la necessitat de ser cívic. És a dir, de no embrutar, de cedir els seients a persones que ho necessitessin, etc.
Bé, la setmana passada vaig estar uns dies a Barcelona i vaig agafar el metro en alguna ocasió. Em va sorprendre com NINGÚ, però realment NINGÚ, tot veient la meva panxa, em va cedir el seu seient. Em va semblar realment increïble. I no és això que jo passés de llarg o donés algun senyal que pogués dur a confusió. M'aturava, i me'ls quedava mirant i ells com si res...
increïble! Jo no em tallaria: vés directament als seients reservats i si ningú s'aixeca els ho demanes.
ResponEliminaDoncs jo sí que veig tot sovint gent que s'aixeca per deixar seure els altres, no sempre, però passa tot sovint. Devies enganxar uns mals dies, no sé. No és cap justificació, però no tothom és tan incívic. La veritat és que jo de vegades ni m'hi fixo perquè vaig llegint, però si ho veig intento cedir el seient. De fet, és que molts cops ni sec, si no és que el trajecte és molt llarg. Ah, i com diuen per aquí, estàs en tot el teu dret de demanar-ho, són seients reservats.
ResponEliminaJo també hi he passat, per això... I el que més fot és veure que són les mateixes dones les que no s'aixequen. Les que hagin estat mares deuen pensar "per mi no es va aixecar ningú, així que no m'aixeco", en comptes de pensar "per mi no es va aixecar ningú, però jo sí que m'aixecaré per a aquesta noia". Jo els hauria fotut una patada a la boca a tots...
ResponEliminaBé, no hem tingut la sort que veure això que comenta en XeXu, Núr.
ResponEliminaDe totes maneres, opino que hem de tenir el front ben alt i allà on els seients estan reservats, dir-li amablement a la gent que ens deixi seure... Potser així es donen per al·ludits!