Transformació

Ja duc una temporada donant-li voltes a una sèrie de temes.

He començat a adonar-me que hi ha coses a la meva vida que no m'agraden, que em fan sentir insatisfeta, que m'impedeixen sentir-me bé.

Ha estat tot un procés, duc ja moltes setmanes sense escriure ni una línia, en part suposo que és per aquesta transformació personal que estic vivint.

M'he adonat que sense voler-ho en els darrers anys, he anat tancant-me en mi mateixa i el meu món (casa, nen, feina) i no hi havia pràcticament res fora d'aquí.

Tot va començar fa unes setmanes quan un dia vaig quedar per anar a sopar amb un amic. Em va començar a contar de la seva vida, totes les coses que ha fet en els darrers mesos (feia moltíssim que no ens havíem vist ni parlat més que algun whatsapp esporàdic), els seus projectes, els seus somnis, allò que té ganes de fer. I quan em va tocar el torn de contar sobre mi, em vaig adonar que no tenia res a dir més que havíem fet reformes a casa, que amb prou feines sortia i que la meva vida es reduïa a la llar i poc més. Em va entrar una tristesa infinita. Adonar-me'n que no he fet res veritablement per mi en tot aquest temps. Amb el que m'agrada llegir, el que m'agrada aprendre, el que m'agrada estar intel·lectualment activa. Em vaig sentir fatal. I va ser el detonant que em va fer obrir els ulls.

Després de parlar amb ell, he anat parlant amb altres persones, amistats i coneguts, aprofundint en detalls o no, però treient bàsicament les mateixes conclusions. La meva situació personal no és sana. I no puc continuar d'aquesta manera.

Seria hipòcrita dir que després d'aquestes setmanes ja tinc clara quina és la solució al meu problema. Òbviament que estic canviant. He pres una actitud més egoista a casa, en la meva relació de parella, vull dir. He començat a sortir amb les meves amistats, i alguns dies he tornat tard, ho reconec. A fer coses que m'agraden, a mirar estudis de postgrau per començar en uns mesos... Però no estic fent res que no hagi fet la meva parella durant tot aquest temps. Ara ell, en part, m'ho retreu, com li vaig retreure jo a ell en el seu dia. Però no puc evitar-ho. Estic en una fase que només puc pensar en mi. En allò que em ve de gust fer. No és una venjança ni res per l'estil.

També hi ha un component que em preocupa, bàsicament perquè tenim un fill en comú. I és que estic desencantada realment amb la nostra relació. És com si m'hagués desenamorat de cop. M'ho noto. No és que no me l'estimi, no és això. Simplement, que no sento el mateix. Vàries amigues ja m'han dit que l'amor de parella es transforma, sobretot en tenir fills. Qui sap si és això? Jo el que sé és que em sento culpable perquè el veig preocupat perquè té por a perdre'm. Però altrament, què hi puc fer? Com puc canviar el que sento? O millor dit, hauria de lluitar per sentir un altre cop allò que m'he adonat que ja no sento?

Things are so complicated, actually.

Entre l'hedonisme i l'estoïcisme

De vegades se'ns complica la vida de tal forma que un sap el que està bé però no pot evitar pensar en fer una altra cosa.
Heus ací el conflicte entre l'hedonisme i l'estoïcisme... Deixar-se dur pels plaers terrenals i caure en la catàstrofe o, pel contrari, mantenir-se ferms i ser un bon estoic, impassible als plaers.
I què és la vida sense una mica d'emoció, de risc...?
D'altra banda, la possibilitat de fer mal a persones que estimes, és un problema.
Ufff, quin embolic!

El secret... Funciona!

Cal estar agraït amb allò que ens dóna la vida. Cada vegada en sóc més conscient. Pensaments positius atreuen esdeveniments positius :) 

La qüestió és que per fi tinc una dona de fer feines que em convenç prou, la casa està quedant súper maca, el neko petit és un encant i li agrada tot.
Fins i tot, he tingut temps per fer coses que m'agraden aquest mini pont. La tauleta encara no l'he acabat però és que dóna molta més feina del que em pensava! Aviat espero ensenyar-la :)
El que sí que he fet és aquesta mena de quadre amb una taula de rentar roba

Que per cert, us vaig dir que havia de trobar una taula a joc amb els portallapis, hehehe i ja

fa vàries setmanes que la tinc a casa :)

La veritat és que m'encanta i m'anima moltíssim a fer coses :)

La feina la duc millor, al principi em posava molt nerviosa per dur les classes ben preparades i per tenir tot perfecte però reconec que ara estic molt més tranquil·la i faig les coses al meu ritme... No es pot viure amb tant d'estrès!

El meu dilema està en què fer el curs vinent... Ja sé que em direu que falta molt, que tot just acaba de començar aquest. Però la burocràcia té aquestes coses i si vull seguir treballant de tardes, ho he de sol·licitar ja mateix.

En fi, a veure com van les coses!

I passen els dies...

I no sóc capaç de trobar temps per fer el que m'agradaria, per acabar projectes, per sortir més (això no és només per manca de temps, ja vaig dir que està sent difícil trobar moments per coincidir), per fer exercici, per endreçar l'armari (on tinc roba per reciclar de fa ja tant).
M'agrada la meva feina però ni tan sols tinc temps de dur tot ben preparat com m'agrada fer les coses. Sempre vaig amb la llengua fora i, sincerament, no m'agrada.
A sobre també tinc la sensació que no li dedico prou temps al Neko petit. Perquè les dones de neteja que he tingut fins ara no han funcionat, la majoria en quant troben una feina fixa s'ho deixen i t'has de buscar la vida i tornar a cercar una altra i començar de zero. Demà tinc una nova, la quarta des del mes d'abril... I si fos per mi, no en tindria cap, jo sé perfectament com m'agraden les coses i estar ensenyant a una noia nova cada dos per tres em fa una mandra. Però això és menys feina que netejar jo tota la casa cada setmana. Perquè el meu home, a la mínima que li demanes que col·labori, ja comença a protestar.

Quina fantasia això de la conciliació de la vida laboral i familiar!

En la recerca de...

La peça perduda!

Fa uns dies que ha desaparegut i no hi ha forma humana de trobar-la. Se la deu haver endut un follet entremaliat... Que,  a més, és reincident perquè avui la cosa ha empitjorat i ja falten dos peces!

Moments per coincidir

Potser són imaginacions meves però ja fa un temps que sento que estic sola. 

No sola de parella ni de família sinó d'amistats. Darrerament sembla que no tinc gaire temps per a ells. I em sap molt i molt greu. Sobretot perquè no és així en absolut. El cas és que jo tracto de cercar moments per trobar-nos però sovint ells ja tenen altres plans. I en part em fa una mica de ràbia. Perquè jo sóc qui en principi ho hauria de tenir més complicat, ja que tinc un nen petit, estic casada, la feina... Vaja, que jo podria no avorrir-me només amb el que tinc. Però resulta que ni buscant la manera podem coincidir. I no és que hagi passat res realment. Suposo que fins i tot en això et canvia la vida quan ets mare. Et quedes en un segon pla. 

Vaig sentir un cop una vegada que quan tens fills canvies les teves amistats per fer amistats amb els pares dels amics dels teus fills. Però és clar, el meu fill encara no va a escola i per això no puc dir que tingui realment amistats... 

He de dir que sóc capaç de trobar altres activitats amb les quals distreure'm i no em sabria greu dur-les a terme però no crec que sigui emocionalment sa fer això durant un període massa prolongat de temps. 

De moment, com no tinc una altra opció, és el que faré. 

A veure si amb el temps tornen les coses al seu lloc i aquesta sensació de soledat es queda en no-res.  

Les obres...

Doncs sí, il·lusa de mi.
Jo que tenia un munt de plans per aquest estiu!
Considerava que encarregar les obres en el mes de juny (obres que, per cert, ens van assegurar que es farien en 5 dies com a molt) m'anava a permetre tenir temps per fer totes les coses que no havia pogut fer la resta de l'any, o almenys, gran part d'elles.
Voleu creure que estem a 28 d'agost i encara no s'han acabat? És desesperant!
Entre altres coses, vam reformar un bany i com van fer malament l'obra, no hi cabia la mampara que teníem així que després de molt lluitar amb l'empresa de reformes es van fer càrrec d'una nova mampara. Però tardava un mes entre que la feien i l'enviaven. I justament ara, l'estan instal·lant. Després queda instal·lar el moble-lavabo, una columna i el mirall.
Tooot l'estiu fent coses a casa, és cert que està quedant molt maca, però Déu n'hi do!
Crec que necessito unes vacances de les vacances! hahaha
Sort que hem estat anant a la piscina molts dies per la tarda, per distreure'ns del mal rotllo i també hem fet alguna trobada amb amics... Això és la part positiva de tot! 

Tinc algunes creacions en marxa però cap està acabada, a veure quan en puc ensenyar-vos alguna.

1 de juliol

Avui és el meu primer dia de vacances, encara que no m'ho ha semblat gaire.
Tenim la casa empantanada, tot i que la nostra voluntat era que tot estigués en ordre per aquestes dates i així poder gaudir de les reformes que hem fet. Però com sempre, les coses no són com un espera i hem tingut prou inconvenients: un bany reformat que no podem fer servir ja que la mampara no hi cap, un mur que calia sanejar i pintar i que no està sanejat i l'han pintat fatal, unes llums que havien de ficar i no han ficat, un parquet foradat i rascat perquè no han tingut cura de posar algun material per protegir-lo abans de treballar sobre ell... En fi, que podria tirar-me tota la nit parlant-ne i no en tinc ganes.

Tinc ganes d'acabar d'endreçar la casa, de muntar la piscineta per al Neko petit a la terrassa i passar-hi moltes estones jugant allà, prenent la fresca, llegint, fent ganxet, mantenint converses amb amics...

Si us plau, temps, atura't una mica i deixa'ns gaudir-te al màxim!

Temps...

Per llegir
Per mirar pel·lícules
Per dormir
Per fer ganxet
Per fer caixes


Aviat, aviat!

Tenir fills

És clar que un s'ho ha de pensar molt abans de tenir descendència per la gran responsabilitat que suposa i perquè, almenys durant els primers anys, no tens la independència que tenies abans.

Abans de ser mare, jo era una persona acostumada a fer mil coses sempre, m'apuntava a tot el que em venia de gust i ara he vist com havia de renunciar a la majoria de coses. Però ho fas de bon grat. Perquè un fill realment dóna sentit a la teva vida, és cert!

Pot passar que en alguns moments, la parella perilli (perquè entren en joc molts factors: gelosia, cansament, manca d'intimitat...), però si un toca de peus a terra i tracta de veure-ho com al que realment és: junts hem creat una vida, fruit del nostre amor, tot cobra sentit.

En el meu cas, ja no tinc aquelles crisis existencials, ni aquells atacs de manca d'autoestima que m'assetjaven de tant en tant. Ara sé que una personeta depèn de mí i això et fa treure forces d'on penses que no n'hi ha. Et fa canviar la perspectiva de les coses. Et transforma des del més profund del teu ésser. Jo mateixa me n'adono que el meu caràcter és un altre... penso que el meu fill m'ha fet millor persona.

Per totes aquestes coses, XeXu, jo sí que et recomanaria que tinguessis un fill :)

Una setmana més...

Divendres.
21h.
Pijama posat.
Ficada dins el llit.

La propera setmana ha de ser millor per força!

Efectivament...

Tal i com em pensava, no duc gens bé la maternitat en combinació amb la feina i la casa.
Combinat amb els estudis del nekopapi, ufff!
Estic plantejant-me seriosament agafar algú que vingui a fer net... Perquè treballar tota la setmana, dormir malament a les nits i tirar-me tot el cap de setmana de neteja s'està convertint en un infern. Qui m'anava a dir a mi que jo em plantejaria tenir dona de fer feines? I que tindria la meva casa amb un ordre aparent fictici? Perquè a simple vista tot sembla recollit però els calaixos són un maremàgnum!

Aiii, quines ganes de tornar a ser una mica, només una mica, la kuroi neko d'abans!

Penèlope

No és que desfaci la feina cada nit (tot i que reconec que alguna vegada m'ha tocat desfer-la per manca de traça a la primera) però el fet d'acabar-la significarà molt emocionalment per a mi.

No serà perfecta però et ben asseguro que està feta amb toooot el meu amor

:)

15 dies

És el que em queda per  tornar a la feina. No sé si en tinc ganes o no. Em sembla que hagin de passar milers de coses abans.

L'altre dia vaig descobrir, en emprovar-me roba d'hivern que m'he aprimat. Bé, esquàlida no estic (ni ho he estat mai) però pujar a la bàscula i descobrir que de febrer (darrers moments embaràs) a novembre, he perdut prop de 19kg, dóna que pensar. Quin serà el ritme a partir de dia 2 que, a més de tot el que ja faig, li afegirem la feina?

Pensa malament i... encertaràs?

Reconec que tinc un problema. Sí. Em passa sobretot amb les persones que no m'acaben convèncer. Vull dir que no m'acaben d'agradar. I és que tinc tendència a pensar i donar-li mil voltes a les coses que fan : els perquès de les seves actituds i accions. I sempre acabo amb pensaments negatius envers aquelles persones.

També em passa que sóc molt crítica amb pràcticament tot el que m'envolta i, francament, no m'agrada gens ser així. Voldria saber evadir-me d'aquests pensaments i ser més positiva. Que no m'afectin tant les coses que fan els altres. He arribat a estar nits sense dormir de tant donar-li voltes a les coses. Potser hi pugui tenir alguna cosa a veure tots els assumptes no resolts. Ufff, no ho sé. Però una bona vàlvula d'escapament pot ser escriure i desfogar me per aquí. 

Ja s'acosta l'hora, com si fos la Ventafocs  (no per tornar a casa, que ja fa estona que hi sóc) d'anar a fer nones. Torno a estar k. o. Encara que avui amb més motius perquè a l'aquagym ens ha matxacat la monitora! 

Tantes coses!

Doncs això... Que tot just passen 8 minuts de dos quarts d'onze i no puc amb la meva ànima!! Aviam quin dia m'hi trobo amb prou forces per explicar algunes coses i també ensenyar - vos unes quantes creacions.
Bona nit i bon descans!

Tornar a la feina

Encara me'n queden unes quantes setmanes abans de tornar-hi. Tinc una barreja de sentiments al respecte. Estic com espantada - angoixada - nerviosa - atabalada. El sentiment de culpa hi és en gran mesura. Per no estar 24h com he estat fins ara amb el meu petit. Tampoc és que pensi que no sabré fer la meva feina com abans sinó més aviat si seré capaç de fer-ho tot. Durant tots aquests mesos he anat molt cansada amb la casa, el neko petit, el nostre gat (que pesa, embruta i dóna molta més feina que el neko petit). Elmeurei fa feina però també estudia a les tardes, encara li queda (amb sort) fins al maig de 2014. No em vull imaginar com anirà tot quan ja no tingui el temps que tinc ara... Sóc bastant maniàtica de la neteja i l'ordre i ja em costa prou ara mateix tenir les coses mínimament decents.
A més a més, m'atabala que el neko petit no vulgui menjar gairebé res a banda de mima i alguna coseta aïllada. Cada dia em toca llençar menjar. Crec que ja ho he provat amb tot!

Algun consell?

Vaga indefinida docents

Potser alguns n'heu sentit a parlar... la veritat és que pocs mitjans estan exposant els fets com són, la majoria li donen poca importància o es centren només en el maleït TIL (Tractament Integral de Llengües).

La vaga es fa després de dos anys de reivindicacions, protestes, vagues d'un i dos dies, que no ha servit per a res. Els docents demanem moltíssimes coses, però bàsicament, ho demanem per poder oferir als alumnes un futur digne.

Com s'ha de fer una assignatura com Ciències Naturals en anglès, si ni professorat ni alumnat estan preparats? Així, d'un dia per l'altre? Si n'hi ha centres, per no dir la majoria, que no poden ni pagar les factures de la llum. Fa 5 anys que treballo al mateix centre i de moment mai he sabut el que és tenir calefacció dins un aula. Així no es pot treballar! i si a sobre et van escanyant (més hores lectives, més alumnes per aula = moltíssimes més hores de feina a casa; no podem posar-nos malalts perquè ens penalitzen econòmicament, treuen professorat de suport, beques de menjador, beques per a llibres, pressupost per als departaments didàctics - al meu departament ja fa anys que no podem comprar ni un trist mapa per fer classes-)... què es suposa que hem de fer??

Ja n'hi ha prou de manipular i dir que no volem els nostres alumnes, i que no volem que aprenguin anglès. Ja n'hi ha prou de sentir que som uns privilegiats que no fem res. Si tan bona feina és ser professor o mestre, per què no s'hi dedica la gent que ho critica? Ah, que cal una carrera, un màster, unes oposicions, uns títols de català... massa esforç per a un polític que no sap ni dir 'bon dia' correctament en anglès. Ja m'agradaria veure'ls davant 30 alumnes, cadascú de son pare i sa mare, fer i preparar classes, preparar fitxes, activitats de reforç, exàmens, corregir tot això. Multiplicat per 100 o 120 alumnes de mitjana. Que no són només 2h de feina més a la setmana. Perquè en pujar les ràtios, són més alumnes als quals has de dedicar temps. I com la feina la fas per amor a l'art, ho fas. I et quedes fins les tantes de la matinada buscant recursos, per motivar l'alumnat, per innovar, fent cursos on-line, per aprendre idiomes, noves tecnologies...

A poc a poc anem aconseguint el suport de la societat, que no és poc però encara és insuficient. I el Govern, tot veient això, erra que erra, no vol donar ni una passa enrere.Continua desprestigiant-nos, deixant-nos per terra i dient que no volem que els nens aprenguin idiomes. Seran cínics!! Com pretenen que en 4 o 5 mesos hi hagi professorat suficient que pugui fer la seva matèria en anglès? i els alumnes? amb 30 alumnes per aula, i sense professorat de suport? No seria més lògic començar des d'infantil, amb menys alumnes per aula, una vegada que els mestres i professors ens haguem format durant uns anys? Doncs no, per nassos, imposició!

I tant els fa que el TSJIB hagi suspès cautelarment el TIL. Ells, por sus santos cojones, fan un decret-llei i diuen que el TIL continua endavant.

Doncs sí, el TIL és la gota que vessa el got. Però no és qui l'ha omplert. Jo ja estic farta, entre altres coses, de fer classe amb abric i guants. No hi ha dret!

Consells que no ha demanat ningú

Des que sóc mare, no paro de rebre consells sobre maternitat i criança de persones que no en tenen ni idea. A més a més, són consells que jo no he demanat. Entenc que aquestes persones ho fan amb bona intenció però arriba un moment que estic tan saturada que no puc més. És esgotador tractar d'explicar perquè faig /fem les coses d'una manera i no d'una altra. Estic començant a cansar-me d'haver de justificar tot. Seria tan fàcil si aquestes persones callessin d'una vegada i deixessin fer... Jo no m'hi fico en com fan ells altres coses!

Altres percepcions

Resulta que el neko petit m'ha fet canviar la meva manera d'entendre el món.

Fins que no l'he tingut als meus braços no he descobert sentiments que pensava que no anaven amb mi.

Ens vam apuntar el papi i jo a un taller de massatges per a nadons gràcies a la recomanació d'una coneguda. Jo creia que aquestes coses eren una xuminada i que només servien per llençar els diners. I poc a poc he anat aprenent i buidant el meu cap de prejudicis.

Ara em molesta una mica quan la gent demana si el petit dóna guerra... Per l'amor de déu, si no arriba als dos mesos! Un nadó tan petit no plora per caprici sinó perquè és l'única forma d'expressió que té. I si ho fa, és perquè m'està volent dir alguna cosa: tinc gana, em fa mal la panxa, m'has de canviar... Cada vegada que llegeixo que hi ha pares que practiquen el mètode Estivill amb els seus nadons, se'm trenca l'ànima.

I jo sóc de les que ignoraven el motiu dels despertars nocturns dels nadons. En realitat, n'hi ha més d'un. Un d'ells seria per la necessitat d'aliment. Els neonats tenen l'estómac molt petit i necessiten menjar cada tres hores (sovint amb més freqüència). Un altre motiu, per l'evolució dels seus cicles de son, que difereixen prou del son dels adults. Altres causes (i no menys importants) són que necessiten contacte físic, sobretot al principi ja que per a ells sortir al món ha estat un canvi brutal (han passat d'estar arrecerats i protegits en el ventre a estar totalment al descobert en el món exterior) ; i també si es senten bruts ja que els molesta el pipí i la caca als seus bolquers.

En fi, que totes aquestes coses tan bàsiques i evidents les estic aprenent i sentint dia a dia. El meu neko petit és el més important ara a la meva vida i de moment necessita de la meva atenció gairebé les 24h. Trobo a faltar tenir més temps per dormir, per arreglar-me, per sortir amb amics, per fer manualitats, per llegir i viatjar però no m'importa. Sé que tot arribarà i que ara mateix aquesta és la meva vida.

Em fa tan feliç veure com comença a fer els primers somriures i els seus intents de dir coses amb balboteigs!