Potser són imaginacions meves però ja fa un temps que sento que estic sola.
No sola de parella ni de família sinó d'amistats. Darrerament sembla que no tinc gaire temps per a ells. I em sap molt i molt greu. Sobretot perquè no és així en absolut. El cas és que jo tracto de cercar moments per trobar-nos però sovint ells ja tenen altres plans. I en part em fa una mica de ràbia. Perquè jo sóc qui en principi ho hauria de tenir més complicat, ja que tinc un nen petit, estic casada, la feina... Vaja, que jo podria no avorrir-me només amb el que tinc. Però resulta que ni buscant la manera podem coincidir. I no és que hagi passat res realment. Suposo que fins i tot en això et canvia la vida quan ets mare. Et quedes en un segon pla.
Vaig sentir un cop una vegada que quan tens fills canvies les teves amistats per fer amistats amb els pares dels amics dels teus fills. Però és clar, el meu fill encara no va a escola i per això no puc dir que tingui realment amistats...
He de dir que sóc capaç de trobar altres activitats amb les quals distreure'm i no em sabria greu dur-les a terme però no crec que sigui emocionalment sa fer això durant un període massa prolongat de temps.
De moment, com no tinc una altra opció, és el que faré.
A veure si amb el temps tornen les coses al seu lloc i aquesta sensació de soledat es queda en no-res.
La meva experiència ha estat justament la contrària. Sóc l'únic dels meus amics que no ha tingut canalla encara, i he vist com tots desapareixien, almenys el primer any de tenir les criatures, era molt difícil veure'ls. Amb el temps hem trobat maneres de veure'ns, sempre amb nens, és clar, però precisament el que m'he adaptat més he estat jo perquè puc fer-ho. Si ens hem de desplaçar, millor que ho faci jo que no vaig tan carregat, ni el nen o nena estarà tan lluny de casa. No em costa adaptar-me perquè el que vull és veure els meus amics, i ells suposo que ho agraeixen, tot i que algun cop m'ha semblat que el fet de tenir aquestes responsabilitats extres els fa posar en un altre pla, els confereix uns privilegis una mica egoistes. Jo hi poso la meva bona voluntat per fer-los les coses fàcils, espero que em tinguin en compte, i no sempre és així. Però falta la seva visió de les coses, és clar. El que tu expliques és just el contrari, no sé si és que tenim amics molt diferents, o és que al final tots ens acabem queixant perquè no ens sabem posar a la pell dels altres.
ResponEliminaJo comprenc que nosaltres els que som pares no podem anar a tots els plans que poden fer els que no ho són. És a dir, això de dit i fet amb nosaltres normalment no pot ser. Així que tractes de fer plans amb certa antelació però quan arriba el dia molts cops els altres ja han fet altres plans o surten imprevistos i això és el que fa ràbia.
ResponEliminaAixí que bé, si no pot ser, doncs no pot ser...