Us hi animeu?
Es tracta de sol·licitar l'ampliació de la baixa per maternitat i paternitat. Calen moltes signatures encara però... qui sap?
Us deixo l'enllaç per si voleu signar i difondre.
dimarts, 30 d’abril del 2013
dijous, 18 d’abril del 2013
Altres percepcions
Resulta que el neko petit m'ha fet canviar la meva manera d'entendre el món.
Fins que no l'he tingut als meus braços no he descobert sentiments que pensava que no anaven amb mi.
Ens vam apuntar el papi i jo a un taller de massatges per a nadons gràcies a la recomanació d'una coneguda. Jo creia que aquestes coses eren una xuminada i que només servien per llençar els diners. I poc a poc he anat aprenent i buidant el meu cap de prejudicis.
Ara em molesta una mica quan la gent demana si el petit dóna guerra... Per l'amor de déu, si no arriba als dos mesos! Un nadó tan petit no plora per caprici sinó perquè és l'única forma d'expressió que té. I si ho fa, és perquè m'està volent dir alguna cosa: tinc gana, em fa mal la panxa, m'has de canviar... Cada vegada que llegeixo que hi ha pares que practiquen el mètode Estivill amb els seus nadons, se'm trenca l'ànima.
I jo sóc de les que ignoraven el motiu dels despertars nocturns dels nadons. En realitat, n'hi ha més d'un. Un d'ells seria per la necessitat d'aliment. Els neonats tenen l'estómac molt petit i necessiten menjar cada tres hores (sovint amb més freqüència). Un altre motiu, per l'evolució dels seus cicles de son, que difereixen prou del son dels adults. Altres causes (i no menys importants) són que necessiten contacte físic, sobretot al principi ja que per a ells sortir al món ha estat un canvi brutal (han passat d'estar arrecerats i protegits en el ventre a estar totalment al descobert en el món exterior) ; i també si es senten bruts ja que els molesta el pipí i la caca als seus bolquers.
En fi, que totes aquestes coses tan bàsiques i evidents les estic aprenent i sentint dia a dia. El meu neko petit és el més important ara a la meva vida i de moment necessita de la meva atenció gairebé les 24h. Trobo a faltar tenir més temps per dormir, per arreglar-me, per sortir amb amics, per fer manualitats, per llegir i viatjar però no m'importa. Sé que tot arribarà i que ara mateix aquesta és la meva vida.
Em fa tan feliç veure com comença a fer els primers somriures i els seus intents de dir coses amb balboteigs!
Fins que no l'he tingut als meus braços no he descobert sentiments que pensava que no anaven amb mi.
Ens vam apuntar el papi i jo a un taller de massatges per a nadons gràcies a la recomanació d'una coneguda. Jo creia que aquestes coses eren una xuminada i que només servien per llençar els diners. I poc a poc he anat aprenent i buidant el meu cap de prejudicis.
Ara em molesta una mica quan la gent demana si el petit dóna guerra... Per l'amor de déu, si no arriba als dos mesos! Un nadó tan petit no plora per caprici sinó perquè és l'única forma d'expressió que té. I si ho fa, és perquè m'està volent dir alguna cosa: tinc gana, em fa mal la panxa, m'has de canviar... Cada vegada que llegeixo que hi ha pares que practiquen el mètode Estivill amb els seus nadons, se'm trenca l'ànima.
I jo sóc de les que ignoraven el motiu dels despertars nocturns dels nadons. En realitat, n'hi ha més d'un. Un d'ells seria per la necessitat d'aliment. Els neonats tenen l'estómac molt petit i necessiten menjar cada tres hores (sovint amb més freqüència). Un altre motiu, per l'evolució dels seus cicles de son, que difereixen prou del son dels adults. Altres causes (i no menys importants) són que necessiten contacte físic, sobretot al principi ja que per a ells sortir al món ha estat un canvi brutal (han passat d'estar arrecerats i protegits en el ventre a estar totalment al descobert en el món exterior) ; i també si es senten bruts ja que els molesta el pipí i la caca als seus bolquers.
En fi, que totes aquestes coses tan bàsiques i evidents les estic aprenent i sentint dia a dia. El meu neko petit és el més important ara a la meva vida i de moment necessita de la meva atenció gairebé les 24h. Trobo a faltar tenir més temps per dormir, per arreglar-me, per sortir amb amics, per fer manualitats, per llegir i viatjar però no m'importa. Sé que tot arribarà i que ara mateix aquesta és la meva vida.
Em fa tan feliç veure com comença a fer els primers somriures i els seus intents de dir coses amb balboteigs!
dimarts, 12 de març del 2013
Maternitat
Doncs si, despres de mes d'un mes d'absencia, ja puc dir que som papis...el neko petit va neixer la matinada del 20 al 21 de febrer. Va ser un part rapid tot i que prou doloros. De fet, encara estic recuperant-me (i ja anem per les 3 setmanes de vida, gairebe, del meu petit).
Si hagues de descriure l'experiencia, crec que no podria. A mi encara em sembla que estic en una mena de nuvol.
El papi del neko petit i jo vam decidir que li donariem llet materna, intentant en la mesura que fos possible evitar la llet de formula. Perque sigui realment democratic, vam optar per l'extraccio de la llet amb un extractor que ja m'havien recomanat varies persones i aixi el papi tambe pot donar biberons al petit.
He de dir que la lactancia materna no es de color de rosa, almenys al principi no. Que si clivelles als mugrons (fins a fer sang), que si el nen no s'agafa be, que si no surt prou llet... Realment es força desesperant tot plegat, perque a aixo se li ha de sumar l'esgotament del part.
D'ença ha nascut, passo moltissimes hores amb ell a coll (ja sigui perque pren mima o perque dorm a sobre meu) i no tinc temps ni per al mes basic... L'altre dia vam optar per comprar un fular elastic per dur al neko petit enganxat al meu cos i poder moure'm, encara no l'hem estrenat, crec que dema sera el gran debut.
El que pitjor porto son les nits...El petit dorm prou de dia i per les nits no hi ha manera. A veure si poc a poc anem canviant-li els habits!
P.S. Ja em disculpareu que no hi ha ni un accent posat, pero he d'escriure amb el mobil i no he aconseguit esbrinar com posar-hi accents!
Si hagues de descriure l'experiencia, crec que no podria. A mi encara em sembla que estic en una mena de nuvol.
El papi del neko petit i jo vam decidir que li donariem llet materna, intentant en la mesura que fos possible evitar la llet de formula. Perque sigui realment democratic, vam optar per l'extraccio de la llet amb un extractor que ja m'havien recomanat varies persones i aixi el papi tambe pot donar biberons al petit.
He de dir que la lactancia materna no es de color de rosa, almenys al principi no. Que si clivelles als mugrons (fins a fer sang), que si el nen no s'agafa be, que si no surt prou llet... Realment es força desesperant tot plegat, perque a aixo se li ha de sumar l'esgotament del part.
D'ença ha nascut, passo moltissimes hores amb ell a coll (ja sigui perque pren mima o perque dorm a sobre meu) i no tinc temps ni per al mes basic... L'altre dia vam optar per comprar un fular elastic per dur al neko petit enganxat al meu cos i poder moure'm, encara no l'hem estrenat, crec que dema sera el gran debut.
El que pitjor porto son les nits...El petit dorm prou de dia i per les nits no hi ha manera. A veure si poc a poc anem canviant-li els habits!
P.S. Ja em disculpareu que no hi ha ni un accent posat, pero he d'escriure amb el mobil i no he aconseguit esbrinar com posar-hi accents!
dimarts, 5 de febrer del 2013
dimarts, 22 de gener del 2013
La meva versió
dijous, 17 de gener del 2013
Civisme? al metro
Fa uns anys, quan vivia a Barcelona i agafar el metro era una de les meves activitats quotidianes, recordo que hi havia una campanya que recordava per megafonia als usuaris la necessitat de ser cívic. És a dir, de no embrutar, de cedir els seients a persones que ho necessitessin, etc.
Bé, la setmana passada vaig estar uns dies a Barcelona i vaig agafar el metro en alguna ocasió. Em va sorprendre com NINGÚ, però realment NINGÚ, tot veient la meva panxa, em va cedir el seu seient. Em va semblar realment increïble. I no és això que jo passés de llarg o donés algun senyal que pogués dur a confusió. M'aturava, i me'ls quedava mirant i ells com si res...
Bé, la setmana passada vaig estar uns dies a Barcelona i vaig agafar el metro en alguna ocasió. Em va sorprendre com NINGÚ, però realment NINGÚ, tot veient la meva panxa, em va cedir el seu seient. Em va semblar realment increïble. I no és això que jo passés de llarg o donés algun senyal que pogués dur a confusió. M'aturava, i me'ls quedava mirant i ells com si res...
dimarts, 8 de gener del 2013
La panxa va creixent...
Aquests dies ja estic de baixa perquè ja no falta gaire per l'arribada del nostre petitó.
Però, tot i haver de fer una mica de repós, no me'n sé estar quieta del tot.
De fet, m'ha entrat la famosa síndrome del niu. Fins ara, no teníem l'habitació del nadó llesta, ni molt menys, Havíem comprat el bressol (que encara està per muntar) i una calaixera (que vam muntar perquè necessitava imperiosament tenir un espai on guardar tota la robeta que ens anaven regalant). L'habitació ja estava pintada i té dos quadres amb làmines de Van Gogh. Hi havia un escriptori amb un ordinador que no féiem servir, unes prestatgeries a les parets i un llit individual. Hem tret un moble com aquest que teníem a la sala i sobre el qual teníem plantes i altres coses vàries i l'hem baixat a l'habitació. Com que la nostra ja té calaixos i caixes, crec que ens servirà per anar guardant les cosetes del neko petit :)
A més, he trobat que a les parets de l'habitació del neko petit calia donar-li una mica d'alegria. I voltant per Internet he trobat aquesta idea. He cercat les plantilles per tot arreu però no he estat capaç de trobar-les. Així que me les estic fabricant amb paper adhesiu. Ja us diré el què!
Ahhh! i per acabar de fer-ho tot, a finals de mes ens reformen la cuina SENCERA, de dalt a baix. I és que ens queden prou coses a la casa perquè sigui 100% del nostre gust, però la cuina quedarà super xuliiii.
Això sí, l'enfeinada que serà empaquetar-ho tot per tornar a desempaquetar-ho tot uns dies després, serà una passada.
Del que em sento orgullosa ara mateix és de, per fi!, haver fet la llista de tot el que necessitem per a l'arribada del petitó. I és que ja començava a sentir que sóc una mala mare, però francament, no havia tingut ni temps ni pau fins ara per a pensar amb claredat en tot l'imprescindible. Déu n'hi do si es passen a les botigues d'objectes per nadons. Tot és caríssim. Hem fet una llista del que hem trobat més important, i senyor! 18 coses que sumen més de 1200 euros. He de dir que aquí s'inclou el cotxet, però encara en falten coses per afegir... En fi, de tot ens en sortirem!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)